Manifest Comité Son Coletes 2024 llegit per Anna de la Salut
Tenc pena que Aurora Picornell hagi estat aquí durant 85 anys i no ho sabéssim, perquè hauríem fet encara més coses per recuperar-la i recordar-la”, són les paraules que va dir aquí, a peu de fossa, la incansable lluitadora pels drets de les dones Antònia Matamalas el dia que es va confirmar que els ossos d’un d’aquells cinc cossos de dona trobats en aquest cementeri pertanyien a Aurora Picornell, símbol de la lluita feminista durant els anys de la república i, molt especialment, durant el conflicte de la guerra civil. Fins a catorze dones més foren assassinades i enterrades davall els nostres peus, aquells dies.
Aquell dia assolellat d’octubre, Antònia Matamalas comparegué a Son Coletes seriosa, amb un vestit blanc, color d’os, color dels ossos de tots els qui durant tants d’anys han hagut de maldescansar enmig d’aquestes tombes, en el mateix lloc on es dipositaven runa i enderroc, terra i pedra sobrants d’una obra que no sabrem mai si es va fer per tenir un cementeri més gros o per tapar la misèria, el turment i la vergonya del feixisme.
Aquell vestit color d’os tenia la càrrega digna i orgullosa dels símbols. Precisament, la rercuperació de la memòria històrica ha estat sempre plena de símbols: presències, banderes, cançons, murals, monuments. Cal tenir present, però, que amb la política de símbols no n’hi ha prou. Per això, els fets i les decisions cíviques i polítiques l’han d’acompanyar tothora en aquest camí.
Els mèrits dels qui lluitaren –i moriren– per la democràcia, per la llibertat i per la convivència pacífica, ordenada i civilitzada, tenen avui, si és possible, més valor. Si això passa, és perquè, malauradament, el món ens recorda sempre seguit com la democràcia, la convivència pacífica i els valors del lliurepensament són amenaçats amb les mateixes veus antidemocràtiques i amb les mateixes tàctiques de fa 90 anys. Des de l’extrema dreta, i l’exemple més sagnant n’és el que passa dia sí i dia també a Israel, no rebem res més que atacs a la convivència i a la democràcia. Uns atacs massa semblants als que varen dur a la mort tantes persones enterrades aquí. Per això, avui, cal retre homenatge als lluitadors pels valors democràtics i recordar la seva feina, la que feren els d’ahir i però també la que fan les persones que lluiten avui. Els que fa massa temps que haurien d’haver estat recuperats de l’oblit obligat i restituïda la seva memòria i dignitat i els que encara lluiten per frenar els mateixos abusos que aquí coneixem tan bé.
Per això, perquè els símbols siguin la bandera de la feina feta, ens consterna que el Govern de les Illes Balears secundi la iniciativa de la ultradreta espanyola de derogar la Llei de memòria històrica, una norma valenta, decidida i pionera a tot l’Estat, i que és la que va posar la llavor perquè avui haguem pogut localitzar, desenterrar i identificar les restes de tantes persones en aquest cementeri i en tants d’altres punts d’extermini de la nostra geografia. Són, els seus noms i els seus ossos, els que serveixen per batiar la veritat que durant tants d’anys han mirat d’amagar-nos.
En un moment en que les polítiques de memòria es volen canviar o anul·lar, fins i tot negant fets comprovats, és més necessari que mai recordar qui foren els botxins i qui foren les víctimes. No hi havia bàndols equidistants i equànimes. A davant el feixisme només hi val el peu fiter a cada cap de cantó, a cada plaça, i a cada carrer. Quaranta anys d’homenatge als caiguts pel feixisme. Els mateixos anys amb què amb un vel de silenci i flors podrides per la por s’intentava ocultar i menystenir fins i tot el dret al record i al dolor. És més necessari que mai dir ben clar que la democràcia la van eliminar els que van defensar una idea de la política i de la convivència sectària, egoista i, molt sovint, violenta. Que el terror el van infondre els que deien defensar l’ordre i els que justificaven qualsevol acció per tal de defensar les seves idees.
Per això, tornam una vegada més a Son Coletes, seguint el llarg camí de la veritat, la tortuosa senda de la justícia, amb el ritme incessant i sostingut de la dignitat de ser aquí, servant la memòria dels qui moriren, precisament, defensant un món en què les oportunitats fossin les mateixes per a tothom, i el pensament, lliure, com un colom blanc dins el vent.
