Per Llorenç Garrit – Il·lustrador
Eva Millet deia: la ansiedad, se està convirtiendo en un producto casi capitalista.
Aquest sistema, un cop més, ens ha demostrat la seva capacitat de girar la truita al seu favor. Mentre que per un costat treuen profit amb l’eslògan de “tot depèn del teu esforç” i “sí tu vols pots”, perquè dediquis cada segon de la teva existència a la productivitat econòmica, també fan el negoci amb els que no ho aconsegueixen i entren en depressió o l’ansietat fa acte de presencia a les seves vides, un bussines rodó!
Per això avui vull escriure sobre un artista que ha petit en primera persona la realitat de l’ansietat, que ha viscut de primera ma la força de la obscuritat, i que l’ha volguda representar sense condicionaments econòmics, un acte que, sempre des de la meva percepció, és valent, transparent i fidel. Estic parlant de Joan Vidal (Xoxa), fotògraf i realitzador audio-visual. Un altre personatge que es mou dins l’escena alternativa, un individu amb un domini visual vetat per falta “d’endolls” a la Premier League de l’art.
Boira , és el títol que Vidal ha triat per encapçalar aquest projecte personal de salut mental. Una capçalera molt encertada per definir l’estat en el que els pacients es submergeixen durant l’afectació. El descontrol, la pèrdua del coneixement, la tristor, la frustració, el batec descontrolat, l’opressió, l’ànsia, l’abstret o l’aïllament ens acompanyen durant el recorregut d’aquesta mostra fotogràfica. Però la composició la llum i la forma, ateses i estudiades a cada una de les obres ens parlen de: tècnica, harmonia, detall, precisió, visió, bellesa i sobre tot d’amor, d’un amor que l’artista ens transmet cap a la seva professió, un respecte amb el qual Joan amara la seva obra d’una manera natural i m’atreveixo a dir que inconscient i en conseqüència autèntica.
Envoltant la fina línia que separa el reconeixement de l’anonimat, jugant a mirar la mar des del llinda del penya-segat, amagat a la fora vil·la de l’art, és on Joan Vidal es capaç de crear amb llibertat, de regalar-nos una part d’ell, de la seva intimitat, armant una exposició que allunyada de qualsevol context, funciona, birbilleja per si mateixa, sense la necessitat de recolzar-se en cap embolcall.
Per a mi això sí que és art. Recordo una sentència de Hermann Hesse que deia: el arte es la forma más alta de esperanza . Crec que Vidal ha trobat l’esperança i ens l’ha presentada d’una manera tan íntima i gomboldada que l’arribarem a sentir com a pròpia.
Sí voleu gaudir en viu d’aquest personatge no dubteu en visitar les seves xarxes socials: @xoxa_photography, ja en parlarem.
