Per Carles Grimalt – Explorador social
En un sofocant diumenge de juliol, el cel es presentava ennuvolat i el vent bufava amb una insistència inusual per a la temporada. Tot i la calor, el dia no convidava a anar a la platja, allunyant les persones d’anar a la mar i atraient-les als cafès i terrasses del centre de la ciutat. En un d’aquests acollidors cafès, gràcies a l’aire condicionat gairebé no quedava cap taula buida. Dos desconeguts, cadascun buscant un refugi temporal de l’inusual clima, es van trobar davant d’aquesta darrera taula lliure.
Tots dos es van aturar al mateix temps, observant-la. Amb un somriure educat i un gest d’assentiment, van decidir compartir la taula. Es van asseure un davant de l’altre, intercanviant un breu salut abans d’endinsar-se en els seus propis mons, separats per la tènue barrera dels seus telèfons intel·ligents.
La dona, de cabell castany i ulls atents, es deia Clara. Havia entrat al cafè a la recerca d’un lloc tranquil on esperar que amainés el calent vent del dia. El seu acompanyant temporal, un home de rostre seriós, es deia Aleix. Cap dels dos tenia la intenció d’entablar una conversa; al cap i a la fi, el silenci i la distància virtual són la norma en aquests temps.
Cadascun va començar a lliscar el dit per la pantalla, revisant les seves xarxes socials. Clara estava a Instagram, perdent-se entre les fotos d’amics i coneguts, aturant-se un moment quan una notificació va cridar la seva atenció. Era una sol·licitud d’amistat de l’Aleix. Sorprenent, va mirar breument l’home davant seu, qui aparentment seguia absort en el seu propi dispositiu.
Ell li va enviar una sol·licitud d’amistat, sense pensar massa en la coincidència que estaven cara a cara
Aleix, per la seva banda, havia trobat el perfil de Clara a través d’una suggerència d’amics en comú. Curiós, havia començat a navegar per les seves fotos i publicacions. La primera impressió que va tenir d’ella a través del seu perfil va ser la d’una persona alegre i activa, amant dels viatges i de les noves experiències. Sense aixecar la vista del seu telèfon, li va enviar una sol·licitud d’amistat, sense pensar massa en la coincidència que estaven cara a cara. Durant el temps que van passar junts a la taula, el silenci era interromput només pel lleu murmuri del cafè mentre els seus dits relliscaven per les pantalles. Tot i estar tan a prop, les seves ments vagaven per universos digitals diferents però entrellaçats de manera invisible.
Finalment, Clara es va aixecar, recollint la bossa i el telèfon. L’Aleix va fer el mateix, acomiadant-se amb un somriure i un lleu moviment de cap. Sense dir una paraula més, cadascun va sortir del cafè per camins diferents. Mentre s’allunyaven, no van esmentar que havien passat l’última estona xafardejant en les xarxes socials de l’altre, descobrint petits fragments de vida que, tanmateix, no es van atrevir a compartir en persona.
El vent seguia bufant i el dia continuava ennuvolat. Dues històries es van creuar i es van separar sense més contacte que el d’una notificació als seus telèfons. Un diumenge qualsevol del mes de juliol, dos mons es van tocar només, deixant una petjada efímera en la memòria digital de cadascun.
