Per Carles Grimalt, explorador social
A la tranquil·la localitat de Capdepera on els carrers empedrats i les façanes acolorides de les cases donaven la sensació que el temps es movia a un ritme més pausat, allà, en aquest racó mediterrani, vivien dos amics inseparables: en Joan i en Miquel. Des de petits, havien compartit cents d’aventures pels carrers, i la seva amistat s’havia tornat tan sòlida com les parets de pedra de les cases. En Miquel, un jove d’esperit alegre i sempre ple d’energia, tenia una passió que el feia destacar entre tots els altres: els cubs de Rubik. Per a ell, resoldre aquests intricats trencaclosques era més que un passatemps; era un repte personal, una demostració del seu enginy i habilitat. Cada vegada que creia haver resolt un cub, corria emocionat pels carrers empedrats, fins a arribar a casa d’en Joan.
En Joan, per la seva banda, era un noi observador i serè, amb un sentit de l’humor que el feia popular entre els seus amics. Mentre en Miquel veia el cub de Rubik com un desafiament, en Joan veia en ell un amic que, sense saber-ho, vivia en un món de colors diferents al de la resta. En Joan sabia des de feia temps que en Miquel era daltònic, cosa que significava que els colors del cub que en Miquel tan orgullosament mostrava sempre estaven desordenats. Però això no disminuïa gens ni mica l’afecte que sentia pel seu amic; al contrari, feia que admirés encara més el seu entusiasme i dedicació.
Una tarda assolellada d’estiu, després de passar dies girant i girant el seu cub de Rubik mentre s’asseia a la Plaça de l’Orient, en Miquel va aparèixer a la porta d’en Joan amb un somriure que semblava il·luminar tot el poble. «Ho he tornat a fer, amic! Aquesta vegada només m’ha costat 8 dies!», va exclamar, aixecant el cub com si fos un trofeu. El sol de Capdepera brillava en el seu rostre, accentuant l’orgull als seus ulls.
En Joan va mirar el cub i, com sempre, va notar que els colors no estaven al seu lloc. Sabia que podia dir-li a en Miquel la veritat en aquell moment, però, en veure la felicitat al rostre del seu amic, en Joan va comprendre que hi havia coses més importants que corregir un error. L’alegria d’en Miquel, el seu entusiasme i la passió amb què vivia cada petit èxit eren el que realment importava.
Amb un somriure càlid, en Joan li va dir: «Ets increïble, Miquel! No sé com ho fas, però cada vegada que el resols, em deixes sorprès». En Miquel, sense sospitar res, es va omplir d’orgull, feliç d’haver impressionat una vegada més el seu amic.
A la vida, hi ha moments en què hem de triar entre la veritat i la felicitat d’aquells que ens envolten. De vegades, la major mostra d’amistat i amor és permetre que els somnis i les il·lusions segueixin el seu curs, fins i tot si no són perfectes. En un lloc com Capdepera, on el temps sembla aturar-se, el més important és aprendre a valorar la felicitat que es troba en els petits detalls i en l’alegria compartida amb els altres.
