Antoni Ferrer destapa la memòria oculta del cinema classificat «s» a la universitat complutense

El cinema més prohibit de la Transició irromp aquest divendres a la Complutense amb segell manacorí i ganes de remoure consciències.

El periodista i investigador manacorí Antoni Ferrer Vallespir desembarca aquest divendres 6 de febrer a Madrid amb un llibre que apunta directe a una de les zones més incòmodes de la memòria audiovisual espanyola: el cinema classificat S dels anys de la Transició, aquell erotisme desacomplexat i sovint violent que omplia sales mentre el país estrenava democràcia després de quaranta anys de franquisme. L’obra, titulada “España 1977-1983: breves apuntes del cine clasificado S (o casi)” i editada per Es Cau Ediciones, es presenta a les 12.40 h al saló d’actes de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid, dins la programació del festival cinematogràfic CutreCon, i comptarà amb la presentació de la cineasta Marta Montes.

Lluny de ser una simple guia de pel·lícules pujades de to, el llibre és un repàs exhaustiu a un fenomen que va marcar tota una generació d’espectadors i va posar a prova els límits de la moral i de la censura d’aquella època. Ferrer Vallespir radiografia el cinema S com un mirall brut però imprescindible d’una Espanya que volia alliberar-se de la repressió però que encara arrossegava tots els tics d’un país conservador, masclista i hipòcrita, on allò que no es podia dir es venia sense filtres a la pantalla gran. L’autor combina investigació, dades i context històric amb el que més enganxa: històries concretes, noms propis i un munt d’anècdotes que mostren fins a quin punt aquell cinema funcionava com una indústria en tota regla.

Un dels grans reclams del volum és la llarga entrevista amb Ricard Reguant, cineasta clau d’aquell univers, que firmava com Richard Vogue i va participar en més de quaranta produccions com a argumentista, guionista, actor o ajudant de direcció, a més de dirigir dos títols que avui són pura arqueologia pop: “No me toques el pito que me irrito” i “Sueca bisexual necesita semental”. Reguant repassa fil per randa aquells anys de rodatges low cost, productores agosarades i sales de barri plenes, i descriu un cinema que avui seria etiquetat de “políticament incorrecte”, ple de tòpics, excés i desvergonyiment, però també d’una llibertat creativa que avui seria gairebé impossible de repetir. A la conversa, segons avança l’autor, hi surten revelacions inèdites, tensions amb la censura, maneres de sortejar prohibicions i la cara B d’uns rodatges on el que menys importava era la correcció i el que més, omplir butaques setmana rere setmana.

El llibre no es queda només en les paraules: inclou més d’un centenar de fotografies, la majoria en color, que documenten aquelles produccions, els seus cartells, els rostres recurrents i l’atmosfera d’un temps en què el destape s’havia convertit en negoci. A més, hi ha 24 pàgines dedicades a reproduir els anuncis que apareixien a diaris i revistes quan s’estrenaven aquestes pel·lícules, anuncis que avui, en plena era de la correcció política i les xarxes socials vigilants, difícilment es podrien publicar sense provocar un escàndol monumental. Aquest material publicitari funciona com una mena de fòssil d’aquella Espanya que jugava a ser moderna mentre continuava explotant els mateixos cossos i fantasies, ara en nom de la llibertat i del negoci.

El cinema més prohibit de la Transició irromp aquest divendres a la Complutense amb segell manacorí i ganes de remoure consciències.

El periodista i investigador manacorí Antoni Ferrer Vallespir desembarca aquest divendres 6 de febrer a Madrid amb un llibre que apunta directe a una de les zones més incòmodes de la memòria audiovisual espanyola: el cinema classificat S dels anys de la Transició, aquell erotisme desacomplexat i sovint violent que omplia sales mentre el país estrenava democràcia després de quaranta anys de franquisme. L’obra, titulada “España 1977-1983: breves apuntes del cine clasificado S (o casi)” i editada per Es Cau Ediciones, es presenta a les 12.40 h al saló d’actes de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid, dins la programació del festival cinematogràfic CutreCon, i comptarà amb la presentació de la cineasta Marta Montes.

Lluny de ser una simple guia de pel·lícules pujades de to, el llibre és un repàs exhaustiu a un fenomen que va marcar tota una generació d’espectadors i va posar a prova els límits de la moral i de la censura d’aquella època. Ferrer Vallespir radiografia el cinema S com un mirall brut però imprescindible d’una Espanya que volia alliberar-se de la repressió però que encara arrossegava tots els tics d’un país conservador, masclista i hipòcrita, on allò que no es podia dir es venia sense filtres a la pantalla gran. L’autor combina investigació, dades i context històric amb el que més enganxa: històries concretes, noms propis i un munt d’anècdotes que mostren fins a quin punt aquell cinema funcionava com una indústria en tota regla.

Un dels grans reclams del volum és la llarga entrevista amb Ricard Reguant, cineasta clau d’aquell univers, que firmava com Richard Vogue i va participar en més de quaranta produccions com a argumentista, guionista, actor o ajudant de direcció, a més de dirigir dos títols que avui són pura arqueologia pop: “No me toques el pito que me irrito” i “Sueca bisexual necesita semental”. Reguant repassa fil per randa aquells anys de rodatges low cost, productores agosarades i sales de barri plenes, i descriu un cinema que avui seria etiquetat de “políticament incorrecte”, ple de tòpics, excés i desvergonyiment, però també d’una llibertat creativa que avui seria gairebé impossible de repetir. A la conversa, segons avança l’autor, hi surten revelacions inèdites, tensions amb la censura, maneres de sortejar prohibicions i la cara B d’uns rodatges on el que menys importava era la correcció i el que més, omplir butaques setmana rere setmana.

El llibre no es queda només en les paraules: inclou més d’un centenar de fotografies, la majoria en color, que documenten aquelles produccions, els seus cartells, els rostres recurrents i l’atmosfera d’un temps en què el destape s’havia convertit en negoci. A més, hi ha 24 pàgines dedicades a reproduir els anuncis que apareixien a diaris i revistes quan s’estrenaven aquestes pel·lícules, anuncis que avui, en plena era de la correcció política i les xarxes socials vigilants, difícilment es podrien publicar sense provocar un escàndol monumental. Aquest material publicitari funciona com una mena de fòssil d’aquella Espanya que jugava a ser moderna mentre continuava explotant els mateixos cossos i fantasies, ara en nom de la llibertat i del negoci.