Per Andrea Ortiz / Manacorina a l’exili artanenc
De petita volia construir el meu propi Mazinger Z. Sé que dient això ja em situ dins la zona dels que patim mal de genolls i d’esquena, però també sé que la meva motivació ha estat i serà compartida per moltes generacions: el volia per destruir la meva escola. I, ja que hi som, el poble sencer, no fos cas que algú decidís reconstruir-la.
El meu somni infantil de deixar Manacor com un solar no es va poder materialitzar mai, per sort; ja que en cap moment no em vaig plantejar què passaria amb les persones, moltes d’elles familiars i amics, que habitaven el meu poble.
Amb uns plànols trets de l’ending de l’anime de Mazinger Z (que òbviament no servien com a guia) i el racó del pati de la padrina on anava acumulant tota mena d’utensilis inservibles de metall que ningú no volia, amb l’esperança de poder erigir el meu megarobot destructor tard o d’hora, vaig passar llargues hores de joc i visualització destructiva, com si d’una supervillana es tractés.
Però el que és cert és que Manacor i la meva escola es varen mantenir al seu lloc… o potser no tant. Perquè pel que fa a Manacor, els clots de totes mides i profunditats anaven fent-se els amos dels carrers, apropiant-se de l’asfalt i reconfigurant les voreres.
Els qui sou més joves potser no ho sabeu, però hi va haver una època, quan jo era petita, que a l’hivern un dels calçats imprescindibles eren les katiuskes. Sovint les compràvem a Can Garanya i eren imprescindibles per arribar a l’escola amb els peus eixuts. El trajecte de tornada era més divertit, no només perquè s’havien acabat les obligacions d’assistir a classe, sinó perquè teníem la sensació de ser lliures per provar la fondària dels bassiots i, amb sort, comparèixer a casa amb els peus xops, després d’haver trobat el clot definitiu, la piscina natural creada per la combinació de clots i pluja.
O pensàveu que això dels clots ve d’ara? És clar que no. Que aixequin la mà totes aquelles persones que recordin el dia en què Manacor va aparèixer cobert de flyers que deien: «Secretament, tots l’estimam». Va ser una genial campanya de màrqueting analògic perpetrada pel grup de teatre manacorí Els Capsigranys per promocionar la seva obra, en què un clot gegant acabava per menjar-se tot el poble.
El que no vaig aconseguir jo de petita amb el meu inacabat Mazinger Z sembla que duu camí de fer-se realitat ara. Els clots, tapats i oblidats durant molts anys, semblen haver reviscut de forma virulenta i amenacen de complir els pronòstics d’una de les millors obres teatrals que record haver vist al Teatre de Manacor. Els polítics fan seva una altra vegada la màxima que «la realitat supera la ficció».
Tal vegada ha arribat l’hora que algú s’animi a tornar a donar vida a l’obra dels Capsigranys; en el seu moment va anar prou bé. El poder de l’art té aquestes coses.
Així que, actors i actrius d’aquest poble que s’enfonsa, que corre el perill de ser engolit per un clot gegant, us animeu a recollir el testimoni?
Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.