El Café del Far

Per Carles Grimalt / Explorador Social

Ell arribava sempre puntual a les 17.37 tots els diumenges al Lighthouse Café, quan la llum començava a caure damunt el mar i el far encenia la primera respiració de la tarda. Ningú sabia exactament per què aquella hora, però ell no fallava mai.

Sense dir res, s’acostava a la màquina antiga de música, hi deixava una moneda i seleccionava sempre la mateixa cançó: Come Home dels Everything But The Girl

Al principi de la cançó, la secció de vents sonava suau, com si no volguessin molestar ningú.

Mentres, ell tornava a la seva taula, la del racó, amb vista lateral al mar. Allà ja l’esperaven, com si el temps no hagués passat, una cervesa freda i un tequila curt.

S’asseia a poc a poc, com si aquell gest també formàs part del ritual.

Quan arribava l’estribillo, aixecava el tassó. No brindava amb ningú. Però sempre mirava el mateix lloc buit davant seu.

I bevia el tequila

D’un sol glop.

Després, sentint la veu de Tracey Thorn repetint aquell “come home” que ja no tenia destinatari, anava bevent la cervesa lentament, deixant que cada nota li passàs pel cos com una marea baixa.

Les 17.37 no eren una casualitat.

Era l’hora exacta en què ella havia partit.

Encara sentia la seva mà, fràgil però obstinada, aferrada a la seva. I aquella frase, dita gairebé sense aire:

—Brinda per mi… i viu.

Ell no havia sabut què dir. Només havia assentit, amb aquella mentida silenciosa que fan els que saben que no podran complir del tot.

Però ho havia intentat.

Cada cap de setmana, al mateix lloc, a la mateixa hora, amb la mateixa cançó.

Brindava per ella.

I, a la seva manera imperfecta, resistia.

Perquè ser feliç, havia entès amb el temps, no sempre vol dir somriure.

A vegades només vol dir tornar.