La casa sempre guanya

Per Andrea Ortiz / Manacorina a l’exili artanenc

Cada primavera, la gent es torna boja amb la declaració de la renda. Uns confirmen l’esborrany sense mirar-ho per estalviar temps. Altres paguen un gestor per no perdre el poc que els queda. I els més il·lusos s’hi passen hores intentant estalviar quatre euros. El que ningú fa és preguntar-se per què aquest tràmit, com gairebé tots, està dissenyat per fer-te perdre el temps. Perquè el temps, pel sistema, no val res. El teu, vull dir.

Per qui ja em coneix, sap que una de les meves normes vitals és: “No discuteixo amb persones que tenen més temps lliure que jo”. M’ha costat anys en relacions que no anaven enlloc, en feines que em feien odiar la vida més una sèpsia que gairebé em mata, dotar de contingut a aquesta intuïció que vaig tenir fa anys. Perquè el temps és vida. I qui et roba temps, et roba vida. Punt.

Al pòquer, el bankroll són les fitxes. A la vida, el teu bankroll és el temps que et queda. I les cegues (allò que has d’apostar forçosament) pugen cada any que complim. Quan ets jove, pots permetre’t ser fish: quedar-te en una partida perduda perquè encara tens fitxes de sobra. Quan tens la meva edat, cada hora que malgastes en una cua, en una discussió absurda, en un tràmit inútil, esperant alguna cosa, esperant algú… és una hora que val més, perquè ja en queden menys.

Hi ha una pel·lícula que tothom va veure i tothom va oblidar: In Time. La premissa era brillant: el temps com a moneda. La realitat, una castanya de guió. Però la idea em va quedar: els rics podien viure eternament; els pobres, morien abans d’hora perquè no els donava temps a arribar enlloc. Doncs això és la nostra Administració, però sense la part de ciència-ficció.

Pensa en tots els tràmits que has de fer: renovar el DNI (amb cita prèvia, no facis perdre tu el temps als que posen les normes), demanar un permís que sí, es pot fer per web, però necessites la Cl@ve, o el certificat digital, i has de demanar cita prèvia perquè te la donin, i això si tens la sort d’entendre en quina entranya de la web corresponent, que tampoc saps quina és, es troba aquesta sol·licitud. Tens dret a subvenció? Demanar-la pot ser tan desquiciant que només ho faries en cas d’estar molt, molt avorrit, o necessitat… o ben assessorat. Si ets treballador, hauràs de demanar lliure. Si ets autònom, aquell matí (o matins) que perds no és només temps: són diners que deixes de guanyar. Però a l’administració ni l’importa. No juguen amb les seves fitxes. Juguen amb les teves.

Recordeu Agapito García Sánchez? Aquell home a qui Hisenda va destrossar la vida exigint-li un deute que ell assegurava no deure. No sé si en tenia o no. El que sé és que va passar anys intentant demostrar la seva innocència. Anys. Mentrestant, el seu bankroll de temps, salut i diners s’esvaïa. Al final, el sistema no necessita que siguis culpable. Necessita que no puguis seguir jugant. Agapito, com tants, va fer all in en una partida perduda. No per covardia. Perquè ja no li quedaven fitxes.

I ara, tornem a la RENTA. Pensaves que contractant un gestor et salvaves? Doncs no. Un gestor normal et fa la declaració, sí. Però no et garanteix el millor resultat. Ni tan sols et garanteix poder reclamar en cas que resulti que no està ben feta. Els rics, en canvi, paguen experts de veritat, autèntics especialistes que viuen d’interpretar els canvis normatius que la pròpia Administració publica cada any. I els que intenten fer-ho sols, invertint hores i hores a entendre què desgrava i què no… aquests no són ciutadans exemplars. Són herois o són bojos. Probablement ambdós.

Perquè l’Administració canvia les normes cada any. Cada any. De vegades, ni els propis funcionaris les tenen clares. I qui té temps per assimilar-ho? Només els que viuen d’això. Els altres, els que treballem, els que cuidem fills o pares, els que simplement intentem sobreviure, no tenim aquest temps. Així que acabem confirmant l’esborrany, pagant un gestor qualsevol, o deixant-ho córrer. I perdent, sempre perdent.

No hi ha opció millor o pitjor. Només la certesa que, passi el que passi, la casa sempre guanya. I la casa, en aquest cas, s’anomena Agència Tributària, però també Administració General, Hisenda, Seguretat Social… Tots ells juguen a la mateixa lliga: la de fer-te perdre el temps fins que et rendeixis.

Així que ja saps: quan et diguin que “tot està a internet”, pensa en les hores que hi perdran els qui no tenen formació, ni assessor, ni temps. I pensa en els que, com Agapito, van intentar defensar-se i van acabar rendits. No per mandra. Perquè la partida, des del principi, estava trucada.

I no, no va de pessimisme. Va de saber on i amb qui jugues. Cada dia, quan obres els ulls, tens unes quantes fitxes. Pots gastar-les en cues, en tràmits, en discussions estèrils, en feines que no t’omplen, en relacions que no et toquen. O pots gastar-les en tu. La diferència entre un fish i algú que simplement va aprenent a jugar no és que el segon no perdi mai. És que sap quan plegar. I tu, que has arribat fins aquí llegint-me, ja saps quina mena de jugador vols ser