De la primavera fresca a l’estiu calent

Per Andrea Ortiz / Manacorina a l’exili artanenc

Dilluns vaig començar, una altra vegada, la dieta.

Les dietes que comencen els dilluns són com les revolucions: neixen amb una fe absoluta en la ruptura. Aquesta vegada sí, aquesta vegada tot canviarà. Aquesta vegada l’imperi dels hidrats serà derrotat per una insubornable fortalesa de voluntat. Els mals hàbits seran derrotats i el futur, per fi, deixarà de tenir forma de panxa, de dictador, de sistema socioeconòmic o de calaix ple de promeses sense complir.

I arriba dimecres.

El dimecres és una institució molt més poderosa que qualsevol proclama. El dimecres té cansament, té fam, té una mala nit dormida, té una conversa pendent, té una excusa perfectament raonable i, sobretot, té memòria. El dimecres recorda al cos què feia abans que dilluns declaràs la independència del menjar saborós, suculent… calòric.

Potser per això ja no sé mirar les revolucions només com aquell moment bellíssim en què algú crida una consigna i pareix que el món s’ha obert en canal. Les revolucions tenen una cosa irresistible: són visibles. Tenen plaça, data, pancarta, fotografia, heroïnes, traïdors, relat i, si hi ha possibilitats de lucre, llibres i un documental a una plataforma.

L’evolució, en canvi, no és tan estimulant.

L’evolució és tornar-hi el dijous després d’haver pecat el dimecres. És sostenir una idea quan ja no hi ha èpica. És veure si allò que va començar com una primavera fresca té prou arrels per suportar l’estiu calent.

Les revolucions són el titular. L’evolució és on vivim.

L’any 2011 vaig estar a la plaça Tahrir. No hi era com a enviada especial ni com a veu autoritzada de res. Vaig anar-hi com cada any, a un festival de dansa oriental. L’hotel estava exactament a tres minuts a peu de la plaça i el que vaig veure i vaig viure em va impactar.

Hi havia gent, tensió, esperança, por, soroll, armes, mirada de futur i aquella sensació tan perillosa que tenen alguns instants: la impressió que, perquè una cosa sigui intensa, ja ha de ser irreversible. Però la intensitat no garanteix continuïtat.

Ja ho diuen que una flor no fa estiu.

Això ho hem après a base de primaveres que no varen florir com ens havien promès. La Primavera Àrab va omplir el món d’una esperança estranya, quasi contagiosa. Durant un temps vàrem voler creure que una plaça podia tombar una dictadura i, a més, construir tot el que venia després. Com si la llibertat fos una porta que, una vegada oberta, ja no pogués tornar-se a tancar.

Però les portes també tenen frontisses. I panys. I gent molt interessada a tornar-les a tancar des de dins. O després d’haver-les travessat.

El problema no és que una revolució fracassi. El problema és confondre el moment de ruptura amb el canvi real.

Una revolució pot enderrocar un règim, però no sempre sap construir una cultura política capaç de sostenir una altra cosa. Pot trencar la por, i això ja és molt. Pot obrir una escletxa, i això no és poca cosa. Pot demostrar que allò impossible, de sobte, és imaginable. Però després ve la part menys fotogènica: organitzar-se, pactar, vigilar, repetir, aprendre, perdre, tornar-hi, fer memòria i no deixar que els de sempre, o uns altres amb una altra cara nova, ocupin el lloc buit abans que ningú hagi entès què calia fer amb ell.

Aquí és on comença la termodinàmica del poder.

Tota institució tendeix a conservar-se a si mateixa. No perquè tots els qui hi entren siguin dolents, corruptes o portin un petit tirà amagat dins la butxaca interior de l’americana. Afirmar això és fàcil i fal·laç. El problema és més incòmode: una institució necessita estructura, i l’estructura genera jerarquia, i la jerarquia genera interessos, i els interessos tenen una capacitat extraordinària per confondre supervivència amb traïció ben administrada.

No és que tota institució traeixi. És que tota institució aprèn a sobreviure. I, de vegades, sobreviure és el primer pas per oblidar.

El professor i ara exministre Manuel Castells va escriure sobre aquestes revolucions molt més profundament (i també de forma molt més optimista) que jo. I la seva obra em sembla molt necessària per comprender el que va succeir, com es va viure i la importància de la comunicació en tot plegat.

Aquest optimisme de la primavera va inundar també les places espanyoles en el 15M. I tots sabem on ens trobam ara. No cal comparar Tahrir amb el 15M com si fossin dues peces del mateix joc, perquè no ho foren, però sí que es poden mirar com dos miralls diferents d’una mateixa pregunta: què queda d’una revolució quan deixa de ser plaça i es converteix en partit, càrrec, reglament, roda de premsa o decepció?

El 15M va néixer amb una frase que encara conserva una força enorme: “No ens representen”. Era senzilla i directa. També va néixer un nou grup identitari: els indignats. I semblava que hi havia de caber gent de tota casta, ideologia i condició.

La falta de ‘representació’ a les institucions del col·lectiu ‘indignat’ deia molt perquè no intentava explicar-ho tot. Assenyalava una fractura entre ciutadania i institucions, entre vida real i llenguatge oficial, entre gent que pagava la crisis i gent que la gestionava amb cara de responsabilitat històrica.

Després va venir l’evolució. O la digestió. O la institucionalització. O el que sigui que passa quan una energia que neix contra el sistema decideix entrar dins el sistema per canviar-lo i descobreix que el sistema també té el mal costum de canviar allò que entra dins ell.

És curiós. Hi ha gent capaç de legislar sobre la memòria i, tanmateix, oblidar perfectament la plaça d’on venia.

Aquesta frase és injusta si s’aplica amb destral i sense matisos. Però també és massa temptadora per deixar-la dins un calaix. Perquè la pèrdua de memòria no és només un problema polític; és una forma humana de supervivència. Recordam molt bé allò que ens convé haver estat. Oblidam amb una elegància admirable allò que ens obliga a demanar-nos en què ens hem convertit.

El vell règim no sempre torna amb uniforme. De vegades torna com a formularis, burocràcia, noves normes que no esmenen, sinó que engreixen les ja existents, i un gattopardisme que sembla que ha forjat amb adamantium la frase ‘Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi’. I tot plegat, torna amb una capacitat infinita per explicar-te que ara no és el moment.

Sempre ara no és el moment.

Ara no és el moment de demanar massa. Ara no és el moment de tensionar. Ara no és el moment de recordar d’on veníem. Ara toca responsabilitat, governabilitat, realisme, altura de mires i tota aquesta família de paraules que solen aparèixer quan algú vol que baixis la veu.

Per això m’interessa més l’evolució que la revolució. Perquè la revolució és fàcil d’estimar quan passa lluny o quan ja està enquadernada. L’evolució, en canvi, exigeix mirar el dia després. I el dia després gairebé mai no té una banda sonora èpica que l’acompanyi.

El dia després és quan la plaça es buida.

És quan els qui havien cridat junts descobreixen que no volien exactament el mateix. És quan els lideratges apareixen, encara que ningú els hagi convidat. És quan els discursos es tornen estratègia. És quan les assemblees cansen. És quan la gent ha d’anar a fer feina. És quan els qui no tenen pressa guanyen els qui només tenien entusiasme.

Una revolució pot començar un dilluns. Però només l’evolució decideix què fas el dimecres a la nit.

L’evolució és el dia a dia. El dia a dia és la realitat, i la realitat és allò que habitam, que vivim i que, sovint, sobrevivim. La realitat no porta capa de superheroi, sinó l’uniforme de la feina per torns, l’entrepà dins el tupper per resistir la jornada partida o el termo de cafè per aguantar el dia. I la constància.

La realitat no necessita grans discursos. La reality només necessita repetir-se.