Damià Timoner, l’essència mediterrània al Jazz Voyeur Festival

El Jazz Voyeur Festival sempre ha tingut l’encert d’obrir els seus concerts amb un artista local, però aquest dissabte passat, a l’Aljub d’Es Baluard, aquesta fórmula va adquirir una dimensió superior. L’encarregat d’inaugurar la vetllada va ser Damià Timoner, guitarrista manacorí d’univers propi, que amb la seva delicadesa interpretativa va oferir una de les obertures més inspirades que es recorden al festival.

Timoner no fa jazz en el sentit ortodox del terme, però la seva música comparteix amb el gènere l’essència més profunda: l’expressió de la llibertat i la recerca de la bellesa a través del so. La seva guitarra, més que tocar, respira. Cada acord, cada pausa, sembla contenir una història, un fragment de mar, un record d’infantesa o un secret compartit amb el silenci. Potser per això el seu diàleg amb Fred Hersch, llegenda viva del piano contemporani, no va ser una simple coincidència de cartell, sinó una conversa d’ànimes.

L’actuació de Timoner va ser breu, però intensa. En prop de 30 minuts, va desplegar el seu univers de guitarra mediterrània, les harmonies clares i la cadència emocional d’una música que sembla escrita amb llum. En un espai tan íntim com l’Aljub del Baluart, la seva sonoritat va adquirir un pes poètic: pura comunió entre la pedra, l’aire i la corda.

El públic, ja atent des del primer minut, va rebre l’artista amb un respecte que no era de cortesia, sinó de reconeixement. Perquè Damià Timoner fa anys que camina fidel al seu estil, sense concessions ni maquillatges, i el Jazz Voyeur va ser per a ell un merescut escenari de consagració. Hi va arribar com a representant local i en va sortir com a veu universal, capaç de connectar la tradició mediterrània amb l’esperit obert del jazz.

Just després va sonar el piano de Fred Hersch i el festival va entrar en una altra dimensió: la del mestratge, la del tempo contingut i la bellesa fràgil. Però el record de la guitarra de Timoner —aquella serenor aparent, aquella manera d’habitar el silenci— va quedar flotant a l’aire. I potser això és el que millor defineix el seu pas pel Jazz Voyeur: una obertura que no només va preparar el concert, sinó que el va ennoblir.