Per Carles Grimalt
En un tranquil parc de la ciutat, un jove solitari seia en un banc. La seva mirada perduda en l’horitzó, estava carregada de tristesa i desànim. La cara reflectia el pes de les seves preocupacions, mentre el món seguia el seu curs al seu voltant, aliè a la seva desgràcia.
De sobte, una figura es va apropar amb pas ferm, notant de seguida l’aura sombria que envoltava al jove. Era un home d’aspecte amable, amb un somriure càlid i comprensiu al seu rostre. Es va asseure al seu costat.
“Estàs bé?”, va demanar el nouvingut, a la seva veu un to ple d’empatia.
El jove va aixecar la mirada sorprès, com si no esperés que algú es preocupés per ell. Després d’un moment de vacil·lació, va murmurar: “Ho sento… no t’he vist arribar…”
L’home va assentir amb comprensió, oferint paraules d’ànim i consells savis, tractant d’infondre una mica d’esperança al cor del jove. No obstant això, aquest últim romania en silenci. Finalment, després d’un llarg moment de contemplació, el jove va parlar, trencant el silenci que s’havia instal·lat entre ells:
“El banc està recent pintat”.
L’home va parpellejar, confós pel sobtat canvi de tema. Va observar el banc, notant ara els reflexes brillants de pintura que adornaven la seva superfície. Un lleu somriure va corbar els seus llavis mentre comprenia la ironia de la situació.
