El quadre no signat

Per Carles Grimalt – Explorador social

A un racó silenciós de la costa, a la cuina del seu univers particular, ell li va regalar un quadre. Ho va fer amb la tendresa i el vertigen d’algú que, encara sorprès pel seu propi coratge, dubta que allò que ha creat sigui digne d’algú com ella. No portava signatura, i ella —al principi— va somriure, pensant en la prudència d’aquell gest. «Així evitaràs possibles problemes,» li va explicar ell, amb una tendresa disfressada de raó pràctica.

Ella, però, no va poder evitar sentir un lleu tremolor de desconfiança: temia potser que algun dia aquell quadre pogués girar-se en la seva contra? El va mirar, cercant una resposta. Però ell només l’observava, en silenci, desitjant-la com sempre l’havia desitjada, com mai abans no havia desitjat res més en el món.

Allò que ella ignorava era que el veritable secret del quadre no era l’absència de signatura, sinó allò que els seus ulls no podien veure. Perquè sota la pintura, a la capa més profunda, en el color encara fresc, hi havia escrita la seva història: la del primer dia que es van besar tremolosos, la del primer capvespre que es van estimar, la de les cançons que s’enviaven quan la nostàlgia pitjava fort… dels missatges còmplices a les nits eternes.

Algú dia, potser, el quadre es cruiarà o algú rasparà la pintura per casualitat. I allà, en allò més primigeni i veritable, es descobriran aquelles paraules, la seva història escrita en guix i acrílic; un testimoni secret d’un amor etern. Potser hi ha històries que només troben el seu lloc a la intimitat d’allò ocult, on bateguen, mudes.