Per Carles Grimalt – Explorador Social
Imagina’t que has estat estalviant durant anys, privant-te de petits plaers, fent hores extres i controlant cada cèntim. Tot per aconseguir el somni de tenir casa pròpia. Però quan arribes al banc, la realitat et colpeja com una porta tancada: necessites entre un 20% i un 30% del valor de l’habitatge en estalvis, més les despeses associades. A les Balears, això pot suposar més de 35.000 euros d’entrada per un pis mitjà. Una xifra que per a molts joves és simplement inabastable.
Una forma moderna de viure «de genolls», com dirien alguns, davant un mercat que no ofereix alternatives reals.
La paradoxa és cruel: pagues un lloguer mensual que sovint supera el que seria la quota d’una hipoteca, però no pots accedir a aquesta hipoteca perquè no tens prou estalvis. Segons dades recents, a les Illes Balears llogar un habitatge és un 22% més car que pagar una hipoteca, una diferència que condemna milers de famílies a seguir alimentant el patrimoni d’altres mentre veuen impossible crear el seu propi.
El sistema financer exigeix que tinguis entre 35.000 i 140.000 euros estalviats per poder comprar un habitatge mitjà, depenent de la zona. Mentrestant, els salaris segueixen estancats i el cost de vida no deixa de pujar. Com pot un jove amb un sou de 1.200 euros mensuals estalviar aquesta quantitat? La resposta és simple: no pot. I així es perpetua un cicle de desigualtat on els propietaris acumulen més patrimoni i els llogaters més frustració.
Què espera la societat de nosaltres? Que acceptem viure eternament de lloguer, pagant més del que pagaríem per una hipoteca?
Les alternatives són escasses i sovint arriscades: demanar préstecs personals addicionals (augmentant perillosament el nivell d’endeutament), buscar avaladors (posant en risc el patrimoni familiar), o hipotecar altres propietats si es tenen. Però aquestes solucions no ataquen l’arrel del problema: un mercat immobiliari que s’ha convertit en un mecanisme d’exclusió social.
Segons un estudi de Funcas, només quatre de cada deu operacions de compravenda es realitzen amb hipoteca, i els joves han reduït a la meitat (del 70% a principis de segle al 35% actual) la possessió d’habitatge en propietat. Això no és casualitat, és el resultat d’un sistema que prioritza l’especulació sobre el dret a l’habitatge.
La pregunta que molts es fan és inevitable: què espera la societat de nosaltres? Que acceptem viure eternament de lloguer, pagant més del que pagaríem per una hipoteca, sense poder construir un patrimoni propi?
La realitat és que el sistema actual sembla dissenyat per mantenir una nova forma de servitud: treballadors que, malgrat tenir feines estables, mai podran accedir a la propietat i estaran condemnats a enriquir altres amb el seu esforç mensual. Una forma moderna de viure «de genolls», com dirien alguns, davant un mercat que no ofereix alternatives reals.
Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.