L’encàrrec

Per Carles Grimalt – Explorador Social

Era l’any 1995 quan vaig rebre un encàrrec que, a primer cop d’ull, no tenia res d’extraordinari: havia d’interpretar algunes peces de piano en una casa particular. Ja havia fet feines semblants abans, així que no em va sorprendre. El que no podia imaginar era que aquell dia marcaria l’inici d’una història molt més profunda.

La casa era majestuosa, situada al capdamunt d’un turó amb vistes a una gran extensió que semblava no tenir fi. Em va rebre una dona elegant, de posat seriós i accent anglès, a qui mentalment vaig batejar com “sa madona de ses claus”. Es deia Emily. Tot i la seva seriositat, va resultar ser amable i càlida. Em va acompanyar fins a una sala on hi havia un piano de cua imponent, banyat per la llum natural que entrava pels finestrals enormes.

—Pot començar quan vulgui —em digué l’Emily—. La senyora l’escoltarà des de la seva habitació. Quan acabi, trobarà un sobre damunt del comodí amb la seva compensació.

Va sortir en silenci i em deixà tot sol. Vaig tocar peces de Debussy, Prokofiev i Bartók. En acabar, vaig mirar al meu voltant: silenci absolut. Vaig recollir les partitures i me’n vaig anar. En arribar al cotxe, l’Emily em va lliurar una nova cita per al mes següent.

Així va començar una rutina mensual. Un dia, abans de començar formalment, com que encara faltaven alguns minuts per a l’hora prevista, vaig improvisar uns acords menors, vaig jugar amb les melodies i fins i tot em vaig permetre taral·lejar una mica. A l’hora en punt, vaig començar el recital habitual. Però aquella petita llibertat, aquella improvisació, ho canviaria tot.

El mes següent, vaig trobar una sorpresa: damunt del piano hi havia un sobre. A dins, a més del pagament habitual, hi havia una nota escrita amb una cal·ligrafia tan bella com antiga. Deia:

“Si us plau, no interpreti altres compositors. Deixi volar la seva imaginació. Deixi que el piano el dugui on vulgui.”

Vaig sospirar. Improvisar durant una hora sencera podia semblar arriscat… però, per què no?

I així ho vaig fer. Cada mes, durant anys, vaig tornar a aquella casa i em vaig asseure davant aquell gran piano de cua. Sempre sol. Sempre improvisant. Suposava que la senyora m’escoltava des d’algun lloc de la casa, però mai no la vaig veure, ni vaig sentir la seva veu, ni tan sols unes passes.

Amb el temps, vaig saber que aquell piano havia estat del seu marit. Que ell el tocava cada tarda, durant anys, abans de morir. I que, precisament, el so del piano era el que li retornava, per unes hores, la companyia de l’amor perdut.

Vaig continuar anant-hi durant més de dues dècades. La música va ser testimoni de totes les meves transformacions, dels meus estats d’ànim, dels meus dies foscos i dels lluminosos. Era com confessar-me al piano, amb l’incertesa de si algú, en algun racó de la casa, m’escoltava.

Va arribar l’any 2020.

Aquell dia, en arribar, no em va obrir l’Emily. En el seu lloc, em va rebre un home de mitjana edat, amb un gest amable i una mirada serena.

—Sóc en Henry —em digué—. Fill de na Natali. La meva mare va morir fa tres setmanes.

Vaig sentir un nus a la gola. Ell ho va notar, perquè em va posar una mà a l’espatlla i va afegir:

—Durant tots aquests anys, va ser molt feliç escoltant-lo tocar. Em deia que, quan sonava el piano, podia sentir de nou mon pare a casa. Que la seva presència tornava. Que els dies eren una mica menys sols. Vostè no ho sabia, però li va donar moments de felicitat autèntica.

Vaig quedar en silenci. Pensant en totes aquelles hores, aquells acords llançats a l’aire sense saber si arribaven a ningú.

Llavors, en Henry em va dir una cosa que em va commoure profundament:

—Vull demanar-li que continuï venint. Encara que la meva mare ja no sigui aquí per escoltar-lo des de l’habitació, vull que la casa continuï plena de música. Que segueixi viva. Aquesta és la millor manera perquè els meus pares no desapareguin del tot.

Des de llavors, hi segueixo anant cada mes. M’assec al mateix banc, obro l’ànima, i deixo que el piano parli.

Pot ser, la música, al cap i a la fi, és l’única cosa que mai no mor.