Montenegro converteix el Teatre de Petra en un espai de memòria viva i futur sonor.

El concert-presentació de Caminam al Teatre de Petra no va ser només una estrena discogràfica: va ser un acte de reafirmació artística. Montenegro va demostrar que una banda amb història no ha de demanar permís per reinventar-se, i que el pas del temps, quan es treballa amb honestedat, juga a favor.

Un concert pensat, no improvisat

Des del primer minut es va notar que no érem davant un bolo qualsevol. Tot estava mesurat, cuidat i pensat com una experiència global: el format teatral, el so immersiu i la posada en escena austera però elegant situaven l’espectador en un espai de concentració absoluta.

Les cançons del nou disc van funcionar amb una solidesa sorprenent. En directe, Caminam guanya cos, profunditat i sentit. Les lletres en català —madures, reflexives, sense artificis— respiren millor damunt l’escenari, i musicalment el grup sona compacte, segur i amb criteri. No hi ha presses ni concessions: Montenegro sap quin discurs vol construir i s’hi manté fidel.

La veu de Guillem Sansó, lluny de qualsevol desgast, es va mostrar expressiva, i carregada de veritat, més interessada en transmetre que en impressionar.

Les col·laboracions: emoció i coherència

Un dels grans encerts de la nit van ser les col·laboracions, integrades amb naturalitat i sentit.

La presència de Pep Àlvarez i JJ Umbert (Anegats) va aportar calidesa, complicitat i un diàleg musical que va anar molt més enllà del simple cameo. Les seves intervencions van sumar, enriquir i reforçar el caràcter col·lectiu del projecte.

Moment especialment emotiu va ser l’aparició de Guillem Pou, antic component de la banda. Lluny de la nostàlgia impostada, la seva col·laboració va tenir gust de retrobament sincer, de capítol compartit de respecte i afecte. Un d’aquells instants que el públic percep com a autèntic.

El Teatre de Petra va jugar a favor del concert. El públic va entendre el codi des del primer moment: silenci quan tocava, emoció continguda i aplaudiments sentits. No va ser una nit d’eufòria desbocada, sinó de connexió profunda, i això diu molt tant del grup com de l’audiència.

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.