per Damià Timoner
La portada del primer àlbum de Joy Division no és només una imatge; és un símbol que transcendeix el temps, representant l’essència d’una era i el naixement d’alguna cosa nova i revolucionària en la música popular. Aquesta banda de Manchester, formada per la inspiració que Bernard Sumner i Peter Hook van trobar en un concert dels Sex Pistols en 1976, juntament amb Stephen Morris i la inconfusible veu de Ian Curtis, va donar vida a un estil que definiria el post-punk.
La tragèdia va colpejar quan, en la cúspide del seu creixent reconeixement, Ian Curtis, lluitant contra els seus dimonis personals, es va llevar la vida, a la prematura edat de 23 anys. Aquest esdeveniment va marcar un punt d’inflexió per als membres supervivents, els quals, submergits en el dolor, van decidir no només continuar sinó també reinventar-se. Es van enfrontar al desafiament d’evolucionar més enllà del so amb el qual havien començat, marcant el final d’una era i el començament d’una altra.
Sota la guia del seu mànager, la incorporació de Gillian Gilbert, parella de Morris, va aportar una nova dimensió amb el seu maneig dels teclats. El nom escollit per a aquesta nova etapa va ser NEW ORDER, un nom que simbolitzava un nou començament i una nova direcció musical. Encara que els primers treballs de NEW ORDER conservaven ecos de Joy Division, no va passar gaire temps abans que trobessin la seva pròpia veu: una fusió de guitarres amb distorsió subtil, sintetitzadors innovadors, i una barreja de bateria acústica amb ritmes electrònics. Amb aquests elements, NEW ORDER va crear un so de pop elegant i poderós, una música que ha resistit la prova del temps i que segueix ressonant amb la mateixa força i frescor que quan va capturar els nostres cors en la joventut.
La història de NEW ORDER és més que la continuació de Joy Division; és una narrativa de resiliència, innovació i transformació. És la història de com la música pot evolucionar i com, fins i tot en els moments més foscos, l’art pot trobar una manera de perseverar i florir. Reconeixo que després de més de 40 anys escoltant-los, m’agraden tant o més que quan era adol.lescent
