Una família de Lloseta està a punt de ser desnonada i ningú sembla tenir una resposta clara: on han d’anar una nena amb discapacitat i un home major malalt quan l’única porta que tenen s’està a punt de tancar per sempre? Aquesta és la pregunta que plana a l’aire a mesura que s’acosta el dilluns, el dia fixat per al desallotjament exprés d’una llar que ha estat refugi durant gairebé nou anys. La situació és desesperant: Patricia i Nicolás, residents a Lloseta des de 2016, viuen amb la seva filla, que necessita atenció constant i per la qual la mare rep una ajuda de la Llei de Dependència, i amb el pare de Nicolás, que requereix rehabilitació diària a causa de la seva discapacitat.
El drama no només és humà, sinó també social. Aquesta família mallorquina demana una mica més de temps per trobar una alternativa digna, però es troben davant una burocràcia implacable i una realitat que sembla ignorar els més vulnerables. El seu cas posa de manifest una emergència habitacional que afecta cada vegada més persones a Mallorca, on el preu de l’habitatge i la manca d’opcions accessibles fan que situacions com aquesta siguin cada cop més freqüents. La paradoxa és evident: mentre hi ha pisos buits al poble, famílies com la de Patricia i Nicolás s’enfronten a un desnonament imminent sense cap alternativa realista sobre la taula.
Aquest cas reflecteix la cara més crua de la crisi de l’habitatge a Mallorca i posa en qüestió l’eficàcia de les polítiques públiques per protegir aquells que més ho necessiten. La realitat és que, darrere de cada dada i cada expedient, hi ha vides que es trenquen i famílies que es queden sense res. El desnonament exprés de Lloseta no és només una notícia més: és un crit d’alerta perquè ningú oblidi que, a pocs metres de casa nostra, hi ha persones que només demanen una mica de temps i una mica d’humanitat.
Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.