Qui va dir que les festes de poble són sempre iguals? Ahir vespre, a Porto Petro, la música va fer tremolar la zona marítima i va convertir una nit d’estiu en un record inesborrable. Just després del pregó vibrant de Blai Vidal, el felanitxer Valentín Mendoza va pujar a l’escenari amb una energia capaç d’encendre fins i tot els cors més freds. No era només un concert: era una declaració d’intencions, una lliçó de com es fa viure la música en directe.
No estava sol damunt l’escenari. Al seu costat, el productor i amic Carles Grimalt va demostrar per què és considerat un autèntic multiinstrumentista, canviant d’instrument amb una naturalitat i aportant matisos únics a cada tema. La banda la completaven Biel Ferrer a la bateria i Tolo Martorell als teclats, dos músics que van saber donar solidesa i dinamisme.
Amb els anys, Mendoza ha guanyat aquella seguretat i presència escènica que només tenen els grans artistes. El públic, va viure un viatge emocional a través de les millors cançons del seu repertori, cançons que van fer honor a un escenari tan mariner com el de Porto Petro, “De cara al mar” i “Ensuma el vent” van omplir l’aire de salabror i records d’horitzons oberts. Les cançons més íntimes, plenes de versos sobre relacions que naveguen entre la calma i la tempesta, van connectar amb un públic que no va perdre detall. L’homenatge al seu avi, amb una interpretació colpidora que evocava aquells anys en què la guerra va dividir el país, va ser un dels moments més intensos de la nit, i com no podia ser d’altra manera, el seu “Permís per estimar-te”.
Per acabar, Mendoza va sorprendre amb una versió íntima de “Paraules d’amor” de Joan Manuel Serrat, un homenatge delicat i sincer que va deixar flotant una mena de màgia a l’aire, com si el temps s’hagués aturat només per escoltar-lo.
Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.