Alice Oplatková contra la hipocresia de l’art.

Pocs artistes desafien el sistema de l’art contemporani com Alice Oplatková. Arribada de Brno (República Txeca), viu a Mallorca després d’un viatge que la va portar de l’Alemanya grisa fins a la llum de les Illes. Allà, cansada de la rutina, va decidir buscar un entorn on la pintura pogués créixer lliurement… tot i que, sense embuts, admet que viure de l’art és pràcticament impossible i que es guanya la vida treballant en una botiga mentre intenta col·locar alguna de les seves obres als clients més atrevits.

El seu art, però, està fet per sacsejar, per provocar i estimular la reflexió, no per agradar ni encaixar en modes. Alice defensa l’art sincer, sense límits estètics ni conceptuals. “No m’importa si agrada o no agrada al públic. La meva obra és per fer pensar, per provocar, i vull que cadascú la interpreti a la seva manera”, afirma. Rebutja temàtiques utilitzades fins a la sacietat com el feminisme, la política o la sàtira fàcil cap a líders mundials, perquè, segons diu, el que li interessa és anar més enllà del superficial, tocar la fibra amb històries novel·lades, experiències personals, el cinema i la música com a grans inspiracions. L’impacte del seu oncle, col·leccionista de cartells de cinema txecs dels anys 60 i 70, es nota a cada llenç vibrant de colors i referències pop.

La seva obra recull una barreja d’ironia, humor negre i sarcasme, barrejats amb erotisme i colors cridaners: un còctel que no deixa indiferent. Oplatková ha tingut dificultats per exposar, especialment a les galeries de Palma: “A molts galeristes no els agrada perquè la meva obra és massa provocadora; volen coses més bàsiques que no facin mal. Tenen por de perdre prestigi o feina. Avui dia, diuen que l’art és molt lliure, però és mentida, tot està ple de por i falsedat”, lamenta.

Tot i això, Alice persevera. Manté la idea que l’art ha de ser un misteri, i es nega a explicar de manera teòrica o racional el significat de les seves peces. “No m’agrada explicar la meva obra perquè és visual, no teòrica”, defensa. Cada quadre, cada projecte, cerca ser una sacsejada. No repeteix temàtiques i defuig la repetició, assegurant que només farà exposicions amb noves creacions, sense concessions ni filtres.

Alice Oplatková encarna la rebel·lió de l’art pop contemporani a Mallorca, convertint el seu inconformisme en pintures que penetren al cervell de l’espectador i provoquen una reacció. En un món on l’art sovint es ressent de por i autocensura, el seu pinzell traça camins d’alliberament creatiu que incomoden i fascinen per igual.