per Carles Grimalt / Explorador social
Hi ha imatges que no es poden ignorar. Fotografies que trencan murs de silenci, remouen consciències i encenen debats fins llavors inèdits. L’obra de Donna Ferrato, pionera i valenta, va ser justament això: un crit visual contra la violència de gènere, una denúncia feta des de l’empatia i el compromís. Va capturar amb la seva «Leica» escenes que fins aleshores es mantenien ocultes a les llars, mostrant la realitat que patien dones i infants als Estats Units i arreu del món.
Ferrato, nascuda a Massachusetts el 1949, va decidir posar la càmera al servei de la veritat quan, el 1982, va ser testimoni directe d’una agressió masclista al domicili d’una parella aparentment perfecta. El que a primer cop d’ull semblava una vida de luxe i altes relacions socials, es convertí en el primer capítol d’una de les denuncies gràfiques més importants del segle XX. Aquella nit, sense pensar-s’ho dues vegades, va retratar l’instant en què una dona rebia un cop violent d’aquell qui “suposadament” havia d’estimar-la. D’aquest impacte neix la sèrie «Behind closed doors», tot un referent que va sacsejar la societat i va donar veu a les víctimes de la violència domèstica.

Per Ferrato, amagar la realitat era més greu que presenciar-la sense actuar: “Si deix la càmera per intervenir, ajudaré una dona. Si faig la foto, puc ajudar-ne milers”, declarava en relació a la dualitat del seu ofici. Així va omplir el seu llibre “Living With the Enemy” (1991), publicació que va marcar un abans i un després, venent més de 41.000 exemplars i provocant un debat de país. Les seves imatges es convertiren en prova i testimoni per a moltes supervivents.

El seu objectiu prioritzava captar la cruesa sense caure en el morbo, sempre amb respecte per la dignitat de les víctimes. Ferrato sovint s’integrava en la vida quotidiana de les dones i nens retratats, aconseguint un nivell de proximitat únic. L’activisme era inseparable de l’art, i la seva obra ha estat reconeguda internacionalment amb premis com el Robert F. Kennedy Journalism Award i el PhotoEspaña.

Amb els projectes com “I Am Unbeatable” i el fotollibre “Holy”, Ferrato ha continuat reivindicant la força i santedat dels drets de les dones. La seva fotografia en blanc i negre d’alt contrast no cerca agradar, sinó remoure. És la denúncia feta imatge, la valentia transformada en impacte social. Gràcies a la seva feina, la conversa sobre la violència masclista va deixar de ser “un afer privat” i es va convertir en una qüestió pública, política i urgent.
Font: https://fotonistas.com/fotopedia/1960-1980-diversidad-y-conflicto/donna-ferrato



Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.