Per Carles Grimalt / Explorador Social
Els secrets més foscos de l’art surrealista i el nom de Dora Maar amaguen una història de genialitat, dolor i redempció. Aquesta dona va viure entre Buenos Aires i París durant la primera meitat del segle XX, parlant català, francès i castellà, creant fotomuntatges i retrats carregats de dramatismes, ombres, siluetes impossibles i un surrealisme inaudit. Encara avui hi ha qui la identifica només amb el rostre desconsolat de “la dona que plora” pintada per Picasso, però la seva vida i obra van molt més enllà.
Als anys trenta, Dora Maar era una de les artistes més trencadores i vistes del París bohemi: va obrir el seu propi estudi amb només 27 anys i va exposar al costat de Dalí, guanyant l’estima d’André Breton i Man Ray. La seva fotografia documental durant la Gran Depressió a París, Londres i Barcelona mostrava la cara més crua de la pobresa europea, amb imatges que evocaven Walker Evans o Dorothea Lange però amb una força surrealista molt més punyent. A cada retrat, cada fotomuntatge, la realitat quedava desbordada i convertida en metàfora: figures fragmentades, cossos desmembrats, muntatges impossibles, una femininitat inquieta, gòtica i provocadora.
El seu estil —fet de dobles exposicions, contrastos extrems, il·luminacions dures i escenes desestructurades— la convertia en un referent absolut de la fotografia avantguardista. La seva obra no només es queda en la fotografia de carrer; la seva producció inclou pintura, poesia, escultura, disseny tèxtil i un activisme fervent contra els totalitarismes europeus.
Però el relat de Dora Maar també és el d’una dona silenciada. La seva relació tòxica amb Picasso (vuit anys de dominació i humiliació) va acabar amb la seva reputació artística. Picasso la va retratar centenars de vegades: la convertí en la protagonista de la sèrie de “la dona que plora”, va difondre el rumor que s’havia tornat boja, i durant anys la historiografia la relegà al paper d’amant-llorera del geni cubista. L’artista va patir depressió, pèrdua de familiars, electroxocs i l’exili d’amics com Paul Éluard o Nusch Eluard. Va trobar refugi en la fe i va seguir creant fins a la seva mort el 16 de juliol de 1997, als 89 anys, fidel al seu art i a l’autenticitat.
Malgrat l’estigma, Dora Maar ha ressorgit les darreres dècades amb retrospectives al Tate Modern, el Museu Fortuny i la creació d’espais com el Centre Cultural Dora Maar. Avui la seva llegenda desafia el masclisme de l’època, inspira a generacions d’artistes i recorda que, darrere cada geni, hi ha una veu que mereix ser escoltada. A la vida i obra de Dora Maar, a cada fotograma seu hi ha una veritat que la història no ha pogut emmascarar.
Font: https://fotonistas.com/fotopedia/1900-1940-vanguardias-y-entreguerras/dora-maar/
Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.