Dues ciutats diferents del mateix cor

Per Carles Grimalt / Explorador Social

Ella va començar l’any mirant el mar des del moll, amb el telèfon a la butxaca i un nom que no s’atrevia a tocar. Feia fred, i el vent li embullava els cabells com si volgués dir-li alguna cosa que ella ja sabia. Aquell matí havia decidit no escriure-li. No perquè no el pensàs, sinó perquè el pensava massa.

Mesos després, un capvespre de primavera, va comprar un llibre en una llibreria petita del centre. Quan el va obrir, gairebé com si l’autor li escrivís directament, hi va trobar una frase impresa en una de les primeres pàgines: «Algunes persones no se’n van mai del tot.» La va rellegir dues vegades. Va somriure sense voler. Va sortir al carrer amb el llibre sota el braç i, per un instant, li va semblar que ell caminava al seu costat.

Ell va començar l’any ordenant la seva col·lecció de vinils. Els col·locava amb una cura gairebé religiosa, com si cada disc guardàs un tros de la seva vida. N’hi havia alguns que feia anys que no escoltava, però mai els va voler deixar anar. Pensava que amb les persones passava el mateix: no desapareixen, només queden en silenci. Va mirar el mòbil un parell de vegades, esperant veure-hi el seu nom. No hi era.

A la tardor, una nit tornant a casa amb tren, va veure una dona asseguda davant seu que li va recordar la manera com ella reia, una mica de costat, com si el món li fes gràcia. Durant unes quantes aturades va viatjar mirant-la, sabent que no era ella i, alhora, desitjant que ho fos.

No s’havien vist en tot l’any.
No s’havien dit res.
Era com si visquessin en dues ciutats diferents del mateix cor.

Quan el darrer dia de l’any va arribar, ella estava a una festa, envoltada de rialles i de copes mig buides. Quan tothom començava aamb el compte enrere, va treure el telèfon només un segon. No per escriure, només per veure aquell nom, com qui toca una cicatriu antiga per recordar-se que encara hi és.

Ell, des del sofà de casa, amb el televisor baix i el carrer ple de renou, va tancar els ulls just abans de mitjanit. No va demanar cap desig. Només va pensar en ella, com ho havia fet tot l’any.