Dia del Medi Ambient: El planeta es mor mentre ens distreuen amb paraules.

Per Carles Grimalt – Explorador Social

Aquesta setmana, com passa cada any, els polítics es posen la careta verda per celebrar el Dia Mundial del Medi Ambient. Fan la seva ronda de fotos, es pengen medalles i repeteixen com un mantra paraules gastades: “sostenibilitat”, “conscienciació”, “compromís amb el planeta”. Però la realitat, incòmoda, és com una bufetada ben pegada: estam destrossant la Terra a un ritme criminal.

Ens venen xerrades i tallers sobre com separar bé les deixalles, mentre els veritables responsables del desastre continuen operant impunement. Ens parlen de preservar la natura mentre aproven macroprojectes que arrasen amb tot el que toquen. I ens conviden a «fer la nostra part«, com si encendre menys llums compensés les emissions dels jets privats i les indústries sense control, com per exemple hem vist fa uns dies amb la granja de pollastres.

Les dades són una sentència: dels nou límits planetaris que mantenen l’equilibri ecològic, només tres es mantenen dins dels marges segurs. Hem trencat la joguina. L’escalfament global, la pèrdua de biodiversitat, la contaminació química i la desforestació ja no són advertències de futur, són descripcions del present. I tot plegat, amb un somriure institucional mentre ens parlen de “reptes” i “oportunitats”.

Mentrestant, el Mediterrani bull. Les temperatures fan rècords any rere any. Les onades de calor ja no són excepcionals: són la nova normalitat. El canvi climàtic no truca a la porta, ja fa temps que ha entrat a casa i ha deixat de demanar permís.

I qui són els culpables? Nosaltres?? És perquè feim dutxes massa llargues o per oblidar-nos de reciclar, mentres els jets privats duen els seus propietaris a orinar a 300km de distacia? El 10% més ric del planeta genera la meitat de les emissions globals. Les grans potències —Estats Units, Xina, Europa— han estat contaminant sense fre durant dècades, i ara ens volen fer creure que tot depèn de si compres una bossa reutilitzable o no. La hipocresia és monumental.

Plantar quatre arbres per fer la foto o pintar un banc de color esperança no frenarà el col·lapse. El planeta no necessita gestos simbòlics, sinó decisions valentes, canvis radicals i governs capaços de plantar cara als interessos econòmics que el devoren sense escrúpols.

El temps s’acaba, i el futur no espera. La pregunta és: seguirem fent veure que no passa res, o començarem —d’una vegada— a actuar com si ens hi anés la vida?