Encara podem mirar cap a una altra banda davant la violència masclista?

Com pot ser que, encara avui, una dona pugui ser brutalment agredida per la seva parella davant el seu propi fill? Aquesta pregunta pega un cop fort després de l’últim cas de violència masclista a Sant Josep, Eivissa, que ens recorda que aquesta xacra no desapareix, sinó que es manté, s’adapta i es camufla dins les parets de moltes llars. No parlam només d’una agressió física, sinó d’una ferida profunda a tota la societat, una ferida que no cicatritza perquè encara hi ha massa silenci, massa complicitat i massa permissivitat amb el masclisme.

La violència masclista no és un fet aïllat, sinó un problema estructural i sistèmic que afecta dones de totes les edats, orígens i condicions. Però la violència masclista no només es manifesta en cops i crits. També es troba en comentaris quotidians, en la desigualtat salarial, en la invisibilització de les dones i en la tolerància social cap a actituds i rols sexistes.

Davant aquesta realitat, no n’hi ha prou amb condemnar els fets. Cal actuar des de l’arrel i l’educació és la clau per trencar el cercle de la violència. Les escoles han d’incorporar una educació afectivosexual real, que qüestioni els estereotips de gènere i promogui relacions igualitàries des de la infantesa. El professorat necessita formació per detectar i abordar actituds abusives, i les famílies han de ser un exemple de respecte i igualtat dins i fora de casa. Només així podrem prevenir que els infants i joves normalitzin conductes masclistes i perpetuïn el patriarcat.

Però l’educació no pot ser l’únic front. La societat sencera ha d’assumir la seva responsabilitat. Els homes han de passar de la incomoditat a l’acció, rebutjant qualsevol forma de violència i qüestionant els privilegis que sustenten el masclisme. Els mitjans de comunicació han de visibilitzar totes les formes de violència, no només les més extremes, i contribuir a crear una nova cultura del consentiment i el respecte. I, sobretot, hem de deixar de mirar cap a una altra banda: el silenci ens fa còmplices.

Els serveis d’atenció i suport a les víctimes, com el Servei 24 hores de l’IBDONA (900 178 989), són essencials per protegir i acompanyar les dones i el seu entorn. Però la veritable solució passa per un canvi profund de mentalitat i de valors. No podem esperar que siguin les dones qui canviïn o s’adaptin; ha de canviar la societat en el seu conjunt.

La lluita contra la violència masclista és una urgència col·lectiva.