Una estètica marcada per l’espontaneïtat controlada.

Per Llorenç Garrit / Il·lustrador

Recórrer els carrers de ciutat vestits d’art urbà sempre és un plaer pecaminós. Però he de dir que avui dia, on l’arquitectura és anodina, on prima més el barat i els materials vulgars que l’artesania, prefereixo una intervenció acolorida per una jove furtiva que l’avorriment visual al qual els habitants d’aquest segle estam sotmesos.

En un moment en què bona part de l’art contemporani sembla debatre’s entre la retòrica conceptual i l’autopromoció constant, la trajectòria de Gracia de Juan emergeix com un recorregut honest, orgànic i profundament coherent. La seva obra no neix del càlcul ni del posicionament estratègic, sinó de la necessitat. Abans que artista de galeria, va ser artista de carrer; abans que discurs, va ser gest; abans que carrera, va ser vida. I aquesta arrel continua bategant amb força en cadascuna de les seves peces.

L’origen del seu llenguatge se situa a l’espai urbà, a la intempèrie física i simbòlica de murs, grafitis i intervencions efímeres. Allà, l’art no era un objecte sinó una acció: una manera d’ocupar l’espai, de respondre a la ciutat, de deixar empremta en un entorn viu i canviant. En aquestes primeres intervencions ja s’hi percep una voluntat de comunicació directa, sense filtres, on el traç i el símbol funcionen com una extensió emocional més que com una construcció teòrica. El carrer, en el seu cas, no va ser un estil: va ser una escola. Un entorn on es creà família, respecte i solidaritat, un espai on va créixer d’una manera molt diferent a si hagués evolucionat dins una aula, un racó on va viure i no tan sols un racó on fer pose.

Aquest aprenentatge es tradueix en una estètica marcada per l’espontaneïtat controlada, el gest sincer i una materialitat que mai no renuncia al seu origen. Fins i tot quan el seu treball entra en galeries i museus, es manté aquesta energia crua, aquesta sensació d’immediatesa que evita qualsevol domesticació del llenguatge. L’artista no adapta la seva obra a l’espai institucional; més aviat, hi introdueix la memòria del carrer, els seus ritmes, les seves tensions i la seva llibertat.

El que resulta veritablement interessant de la seva evolució és que no respon a una ruptura, sinó a una continuïtat natural. El pas del mur al llenç, de l’espai públic a l’expositiu, no implica una pèrdua d’identitat, sinó una expansió del camp d’acció. Les seves obres mantenen la intensitat del gest inicial, però incorporen capes de reflexió i elaboració que evidencien maduresa i experiència. El resultat és un treball que conserva la frescor de l’origen sense renunciar a la profunditat adquirida amb el temps. Per exemple, l’ús del metacrilat en les seves creacions ens recorda als colors de l’esprai, a aquells tons pujats que aguanten l’embat del sol dia rere dia.

En aquest sentit, la seva autenticitat es manifesta també en l’absència d’artifici discursiu. En una escena on el relat sovint precedeix l’obra, Gracia evita els discursos buits i l’autobombo. No hi ha sobreexplicació ni dependència de marcs teòrics grandiloqüents. L’obra se sosté per si mateixa, des de l’experiència acumulada i la vivència personal. Cada peça sembla contenir fragments de trajecte, de trobades, de processos vitals que no necessiten ser dramatitzats perquè ja estan inscrits en la matèria.

La seva condició d’artista multidisciplinària reforça aquesta lectura. La varietat de suports no respon a una estratègia de diversificació, sinó a la necessitat de trobar el mitjà adequat per a cada impuls creatiu. Aquesta coherència transversal és, potser, un dels trets més sòlids de la seva producció, i si no, ja en parlarem.