Des de finals del segle XVIII fins als primers anys de la postguerra, Manacor va viure sota una ombra de misteri i por. Quan el sol es ponia i la foscor envoltava els carrers, una inquietud sobrenatural recorria la ciutat. Durant les nits de boira i lluna plena, especialment després de les cerimònies religioses, figures estranyes emergien de les ombres per espantar els transeünts solitaris. Eren conegudes com «les pors» o «bubotes», espectres embolicats en llençols blancs que apareixien sobtadament a la cantonada, xiuxiuejant en la foscor, i desapareixien tan misteriosament com havien arribat, deixant un fred esgarrifós i l’eco de rialles sinistres.
La primera aparició que va sacsejar Manacor va tenir lloc al barri de Fartàritx, a finals del segle XVIII, i la seva llegenda es va estendre ràpidament. No obstant això, Fartàritx no va ser l’únic escenari d’aquests encontres esgarrifosos. Al llarg del segle següent, les aparicions es van multiplicar per zones com sa Torre, es Tren, es Barracar, sa Moladora, es Torrent i s’Antigor. Tot i que totes les pors tenien un aspecte similar, cada aparició posseïa la seva pròpia història i propòsit: espiar les dones, motius polítics o simplement avorriment.
Per als habitants de Manacor, les pors eren més que simples històries o bromes de mal gust; es percebien com una amenaça tangible que atemoria fins i tot els més valents i es convertia en malson dels nens, a qui les mares advertien perquè es quedessin a casa. S’explicava que espectres rondaven a cada cantonada, que figures fantasmagòriques es materialitzaven del no-res i que podien paralitzar-te amb la seva mirada buida. Ningú sabia realment d’on venien o què volien, però la seva presència es feia sentir.
Els encontres amb les pors sovint acabaven amb crits que trencaven la calma de la nit. Alguns afirmaven haver vist rostres deformats sota aquells llençols blancs, mentre altres asseguraven haver sentit xiuxiueigs inquietants. Hi havia qui explicava haver sentit una mà freda fregant-los el coll abans que les figures es dissipessin en la penombra. De vegades, després d’un d’aquests encontres, el silenci de Manacor es trencava amb el so urgent de les campanes de l’església, com si intentessin expulsar els esperits que rondaven pels carrers.
Amb el pas dels anys, les pors es van convertir en més que una llegenda urbana; van esdevenir el reflex de les inquietuds i desitjos ocults d’una comunitat sencera. Tot i que avui només queden les històries i els relats d’aquells que van viure el seu terror, el record de les pors segueix viu en la memòria de Manacor, com a advertència que, quan cau la nit, l’inexplicable pot aparèixer a qualsevol cantonada fosca.
