Per Llorenç Garrit – Il·lustrador
De la mateixa manera, un esdevé artista, a mida que desenvolupa el seu art. Els anys d’aprenentatge, les hores d’estudi, el temps invertit al taller, els experiments, els fracassos i les victòries, son el que fan d’un artista ser tal cosa. Les “posses”, els selfies, l’aparença o les xarxes socials, no et fan ser artista, per molt que et permetin etiquetar-te com a tal, potser et converteixes en un gran comunicador o un gran comercial, però crec que l’etiqueta “artista” hauria d’estar un poc més gelosa, un poc més reservada en fi un poc menys grapellada.
Teresa Reinés, il·lustradora i ceramista, és una d’aquetes artistes en majúscules que romanen ocultes, esperant que ulls experts o sensibles les descobreixin. Amb una sensibilitat que genera un vincla simbiòtic amb la forma i el volum, Reinés és capaç de comunicar-nos la bellesa a través de la imatge. Darrera cada forma, l’espectador pot intuir la recerca de Teresa del color perfecte, de la posició idònia, del matís que nodreixi de particularitat la seva obra, qui observa el seu treball, acaba establint un diàleg sense paraules amb l’autora.
Front a les peces ceràmiques de Reinés, no puc deixar de pensar amb els principis del Wabi-Sabi, que celebren la bellesa d’allò imperfecte i l’harmonia de la naturalesa. Avui en dia si un vol una forma perfecte, pot acudir a les peces de fabricació industrial, per ventura més econòmiques, però amb total nul·litat d’ànima. La rapidesa, el fast-art, la gola consumista, per sort, no han engrillonat a l’artista, que ens segueix oferint quelcom pur, amb essència i arrel.
Des de Sencelles, al mig d’un prat groc on l’horitzó esdevé inabastable, Teresa crea, investiga i pateix i, sí, un artista de veritat ha de patir, transfigurant aquest sofriment en bellesa, això mateix és la vertadera alquímia, la capacitat d’un de transmutar la foscor en llum, baixar a la caverna en solitud i remuntar de bell nou.
Teresa no només s’ha fet dona, s’ha fet artista, s’ha fet artesana, s’ha fet a si mateixa.
