A l’antiga Roma, fa devora 2.000 anys, l’orina humana constituïa una matèria prima essencial per a la indústria tèxtil i el manteniment de les peces de roba. Els tallers especialitzats, coneguts amb el nom de fullonicae, aprofitaven les propietats químiques d’aquest residu per eliminar el greix i la brutícia acumulada en els teixits, especialment en la llana acabada de fabricar, mitjançant un procés organitzat que combinava tractaments alcalins i treball físic.
L’explicació d’aquesta pràctica es troba en la urea que conté l’orina. Quan la substància roman emmagatzemada, determinats bacteris la descomponen i afavoreixen la formació d’ammoníac, un compost alcalí que facilita la dissolució de residus greixosos. Encara que la societat romana desconeixia la formulació química exacta d’aquesta reacció, n’havia après els efectes pràctics i la combinava amb terres absorbents i minerals per a diferents tractaments de la roba.
Els treballadors d’aquests establiments, anomenats fullones, submergien les teixidures en recipients amb aigua i productes netejadors, i posteriorment les trepitjaven de manera continuada per fer penetrar la mescla entre les fibres. Un dels testimonis arqueològics millor conservats d’aquesta activitat es troba a la ciutat de Pompeia, on la bugaderia d’Estèfano palesa la transformació d’un antic habitatge en un complex industrial abans de quedar sepultada per l’erupció del Vesubi l’any 79.
La importància econòmica d’aquesta activitat va ser tan notable que l’emperador Vespasià, que va governar entre els anys 69 i 79, va establir un impost sobre la recollida d’orina a les instal·lacions públiques. Davant les queixes del seu fill Tit per la naturalesa de la taxa, el mandatari li va acostar una moneda a la nassra per recordar-li que el diner no fa cap olor, un episodi que va donar origen a la coneguda expressió llatina pecunia non olet.
Font: Muy Interesante
Imatge il·lustrativa.
