Mercuri podria haver reduït el seu diàmetre fins a 23 quilòmetres al llarg de la seva evolució geològica, una estimació màxima que no s’obté mitjançant una mesura directa, sinó a través de la reconstrucció dels plecs i fractures visibles a la seva escorça. Aquesta contracció no és un esdeveniment sobtat ni actual, sinó la conseqüència d’un procés de pèrdua gradual de calor que s’ha estès durant devers 4.500 milions d’anys, des de la formació del planeta.
En refredar-se el potent nucli metàl·lic i el mantell interior, el volum global del cos celeste disminueix. Com que la capa exterior sòlida no s’encongeix al mateix ritme, es veu sotmesa a fortes forces de compressió i acaba arrugant-se. A diferència de la Terra, on la tectònica de plaques destrueix i renova el relleu de manera constant, Mercuri conserva les cicatrius d’aquest refredament en forma d’escarpaments lobulats i crestes que s’alcen sobre la superfície.
La xifra de referència sovint genera confusions perquè fa referència al diàmetre total i no al radi, que és la dada que mesuren directament els geòlegs. Un catàleg global elaborat a partir de les observacions de la missió MESSENGER va identificar 9.845 segments d’estructures compressives, xifra que permetia calcular una reducció del radi d’entre 6,3 i 8,3 quilòmetres. Per assolir els 23 quilòmetres de diàmetre, els models teòrics assumeixen una disminució del radi d’uns 11,5 quilòmetres, un escenari que preveu que moltes falles han quedat colgades sota el material expulsat pels impactes de meteorits posteriors.
A més d’aquest biaix d’observació en terrenys rugosos, altres estudis suggereixen que l’angle d’inclinació de les falles podria ser molt més suau del previst, d’entre 5 i 15 graus. Un pendent tan baix implica que cada desnivell visible amaga un escurçament horitzontal superior de l’escorça, afavorit possiblement per capes de grafit que actuaren com a lubricant, cosa que manté oberta la discussió científica sobre el volum real que ha perdut el planeta.
Font: Muy Interesante
Imatge il·lustrativa.
