A diferència de la majoria d’artistes del seu temps, que concebien el diluvi universal com una escena de càstig diví i de tragèdia humana, Leonardo da Vinci va centrar la seva atenció en la dinàmica física de les grans riuades i en el poder destructiu de l’aigua. A través de la sèrie de dibuixos conservats al Còdex Windsor, traçats cap a 1517 i 1518 durant la seva darrera etapa vital a França, l’autor florentí va plasmar una visió completament empírica dels fenòmens meteorològics extrems, allunyada de la tradició religiosa.
Da Vinci, que va viure entre 1452 i 1519, posava obertament en dubte la possibilitat real que una inundació global arribàs a cobrir les muntanyes més altes de la Terra. La seva experiència directa amb les crescudes de l’Arno, a la seva Toscana natal, li havia permès analitzar com funcionaven la capacitat de drenatge dels terrenys i els processos d’evaporació que fan minvar el nivell de l’aigua amb rapidesa. Aquest esperit observador el va dur a tractar les tempestes com a fenòmens purament físics que transformen l’orografia.
Aquesta fascinació coincideix amb el context climàtic que va experimentar Europa entre els segles XV i XVI, un període marcat per la Petita Edat de Gel en què la inestabilitat atmosfèrica i els temporals sobtats eren freqüents. En aquestes làmines, elaborades amb guix negre, ploma i aiguada, Leonardo va representar niguls foscos d’on brollen remolins d’aigua torrencial que arrenquen arbres i fan col·lapsar roques. El mateix artista va descriure en el seu tractat pictòric aquesta voluntat de mostrar com la fúria dels torrents esbaldrena les muntanyes i nega les valls.
Font: Muy Interesante
Imatge il·lustrativa.
